“El Rescate”, un film del FMI, con A. Merkel

Artículo de opinión de Francisco Tendero

 El último informe del FMI sobre la economía mundial, presentado hace unas horas, incluye datos interesantes. Entre ellos, la rebaja sustancial de las previsiones de crecimiento para casi todos los países miembros y el sombrío panorama económico que pinta para 2013, previsiones que ya han hecho bajar las Bolsas en todo el mundo. Otro es la posición de España como segunda economía del mundo que más decrecerá, con una previsión de -1,5% del PIB, sólo precedida por Grecia y seguida de Italia y Portugal.

 Es significativo porque el FMI no es cualquier cosa. Se trata de un instrumento muy importante del capitalismo, defensor de la ortodoxia económica, con una larga trayectoria de intervenciones en países para imponer políticas agresivas contra sus pueblos, con la colaboración de las oligarquías locales. Es, junto a la Comisión Europea y el Banco Central Europeo, integrante de la célebre “troika” encargada de vigilar la aplicación de las políticas de ajuste por Grecia y otros países.

 La rebaja de las previsiones de crecimiento y las advertencias sobre graves problemas económicos evidencia que la actual crisis es sistémica y mundial, no de una parte del mundo. Y, en lo que respecta a España, es evidente y compartido incluso por los medios más derechistas que los Presupuestos Generales del Estado para 2013 son ya papel mojado antes de aprobarse, con su ficticia previsión de decrecimiento de sólo el 0,5% del PIB.

Sin embargo, el FMI felicita al gobierno español por su política y les anima a seguir adelante. Dice el informe que “España e Italia deben llevar adelante planes de ajuste para restablecer su competitividad, sanear sus finanzas y respaldar su crecimiento”. En la jerga del FMI está claro: más recortes, más privatizaciones y más dinero a los bancos.

El informe propicia que España e Italia pidan lo que se denomina un “rescate”. Por supuesto que se trata de rescatar a la banca y asegurar las inversiones del capital financiero y que lo paguen la clase obrera y el resto de sectores populares con sus salarios, sus pensiones y sus derechos. Pero eso tiene un coste político para el gobierno que lo solicita, por las medidas a las que debe comprometerse a tomar, importa poco si de mala gana o con entusiamo. Algunas de esas medidas ya vienen aplicándose, antes por el PSOE y ahora por el PP, pero habrán de intensificarse.

Pero no solo el gobierno español tiene un problema. También lo tiene el del país más poderoso de la UE, que no quiere aparecer como que regala el dinero de sus ciudadanos a unos países de vagos, que es la idea distorsionada que él mismo ha ayudado a difundir. De ahí que el “rescate”, que la oligarquía ya da por seguro y presiona para que se haga, tiene un obstáculo de origen político.

Quien crea que estamos en una democracia, pensará que serán los gobiernos y los Parlamentos los que decidirán lo que consideren mejor. Pero la experiencia reciente avala más bien que los gobiernos, Parlamentos y demás instituciones de los estados capitalistas están al servicio del capital, que los utiliza para que las políticas que satisfacen sus intereses tengan legitimidad “democrática”.

Eso no sólo vale para el Congreso de los Diputados y personajes como Rajoy, cada vez más percibidos como marionetas del capital, si no también para el Bundestag y Angela Merkel. En mi opinión, son algunos de los actores principales de una obra pero en ningún caso los guionistas; Rajoy, como antes Zapatero, es un actor de reparto y de ahí abajo sólo comparsas.

Si esto es así, el interés/necesidad del capital acabará imponiéndose y ni Merkel y sus necesidades electorales podrá impedirlo; no hablemos ya de Rajoy y sus elecciones autonómicas. Se hará el “rescate”, con todas sus consecuencias, pero se hará de una forma que que deje contentos a todos los actores, que siempre podrían sustituirse si no se aprenden bien el papel. Como la protagonista no quiere repetir tres veces la misma escena ante el Bundestag (para España, Italia y Chipre), se juntarán en una sola y, cuando más convenga, se escenificará el triple “rescate”; los capitalistas lo disfrutarán y los trabajadores lo pagaremos.

Mientras escribo esta líneas, la televisión informa de que un trabajador que llevaba siete meses sin cobrar se ha suicidado y que Angela Merkel se ha paseado por unas calles de Atenas desiertas, rodeada de policías y con francotiradores en las azoteas.

1. Expansión (9 octubre). El FMI desmonta los Presupuestos y empeora la previsión de PIB y paro. Frase textual del prólogo del Informe del FMI
Article en Català

L’últim informe del FMI sobre l’economia mundial, presentat fa unes hores, inclou dades interessants. Entre ells, la rebaixa substancial de les previsions de creixement per a quasi tots els països membres i l’ombrívol panorama econòmic que pinta per a 2013, previsions que ja han fet baixar les Borses a tot el món. Un altre és la posició d’Espanya com a segona economia del món que més decreixerà, amb una previsió de -1,5% del PIB, només precedida per Grècia i seguida d’Itàlia i Portugal.

És significatiu perquè el FMI no és qualsevol cosa. Es tracta d’un instrument molt important del capitalisme, defensor de l’ortodòxia econòmica, amb una llarga trajectòria d’intervencions en països per a imposar polítiques agressives contra els seus pobles, amb la col·laboració de les oligarquias locals. És, al costat de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, integrant de la cèlebre “troika” encarregada de vigilar l’aplicació de les polítiques d’ajust per Grècia i altres països.

La rebaixa de les previsions de creixement i els advertiments sobre greus problemes econòmics evidencia que l’actual crisi és sistèmica i mundial, no d’una part del món. I, pel que fa a Espanya, és evident i compartit fins i tot pels mitjans més dretans1 que els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2013 són ja paper mullat abans d’aprovar-se, amb la seua fictícia previsió de decreixement de només el 0,5% del PIB.

No obstant açò, el FMI felicita al govern espanyol per la seua política i els anima a seguir avant. Diu l’informe que “Espanya i Itàlia han de portar avant plans d’ajust per a restablir la seua competitivitat, sanejar les seues finances i recolzar el seu creixement”2. En l’argot del FMI és clar: més retallades, més privatitzacions i més diners als bancs.

L’informe propicia que Espanya i Itàlia demanen el que es denomina un “rescat”. Per descomptat que es tracta de rescatar a la banca i assegurar les inversions del capital financer i que ho paguen la classe obrera i la resta de sectors populars amb els seus salaris, les seues pensions i els seus drets. Però açò té un cost polític per al govern que ho sol·licita, per les mesures a les quals ha de comprometre’s a prendre, importa poc si de mala gana o amb entusiame. Algunes d’eixes mesures ja vénen aplicant-se, abans pel PSOE i ara pel PP, però hauran d’intensificar-se.

Però no solament el govern espanyol té un problema. També ho té el del país més poderós de la UE, que no vol aparèixer com que regala els diners dels seus ciutadans a uns països de vagues, que és la idea distorsionada que ell mateix ha ajudat a difondre. Per aquest motiu el “rescat”, que l’oligarquia ja dóna per segur i pressiona perquè es faça, té un obstacle d’origen polític.

Qui crega que estem en una democràcia, pensarà que seran els governs i els Parlaments els que decidiran el que consideren millor. Però l’experiència recent avala més aviat que els governs, Parlaments i altres institucions dels estats capitalistes estan al servei del capital, que els utilitza perquè les polítiques que satisfan els seus interessos tinguen legitimitat “democràtica”.

Açò no solament val per al Congrés dels Diputats i personatges com Rajoy, cada vegada més percebuts com a titelles del capital, si no també per al Bundestag i Angela Merkel. Al meu entendre, són alguns dels actors principals d’una obra però en cap cas els guionistes; Rajoy, com abans Zapatero, és un actor de repartiment i d’ací a baix només comparses.

Si açò és així, l’interès/necessitat del capital acabarà imposant-se i ni Merkel i les seues necessitats electorals podrà impedir-ho; no parlem ja de Rajoy i les seues eleccions autonòmiques. Es farà el “rescat”, amb totes les seues conseqüències, però es farà d’una forma que que deixe contents a tots els actors, que sempre podrien substituir-se si no s’aprenen bé el paper. Com la protagonista no vol repetir tres vegades la mateixa escena davant el Bundestag (per a Espanya, Itàlia i Xipre), se juntaran en una sola i, quan millor encaixe al guió, s’escenificarà el triple “rescat”; els capitalistes ho gaudiran i els treballadors ho pagarem.

Mentre escric aquesta línies, la televisió informa que un treballador que portava set mesos sense cobrar s’ha suïcidat i que Angela Merkel s’ha passejat per uns carrers d’Atenes desertes, envoltada de policies i amb franctiradors en els terrats.

1. Expansión (9 octubre). El FMI desmonta los Presupuestos y empeora la previsión de PIB y paro. Frase textual del pròleg de l’Informe del FMI
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s