POLÍTICA EDUCATIVA: DE QUÈ VA LA LOMQE I LA FP DUAL

(Intervenció a l’acte públic del 23 de gener)

Deia Lenin que “Los hombres han sido siempre, en política, víctimas necias del engaño ajeno y propio, y lo seguirán siendo mientras no aprendan a descubrir detrás de todas las frases, declaraciones y promesas morales, religiosas, políticas y sociales, los intereses de una u otra clase.” (V. I. Lenin, Tres fuentes y tres partes integrantes del marxismo)

La meua intervenció se centrarà en mostrar com el projecte de LOMQE, la FP dual i el conjunt de la política educativa, inseparable de la resta de polítiques, de la política econòmica, de la laboral, de la de justícia,…, obeïx a l’interès d’una classe social, la classe dominant, l’oligarquia i és, per tant, completament contrària a la majoria de la societat: la classe obrera i el poble treballador. I ho és malgrat l’embolcall de belles paraules amb que amaga un contingut profundament reaccionari. Açò no és nou, no és exclusiva de l’actual govern; es tracta d’una política que supera les fronteres i els partits, que no s’elabora pels òrgans de la democràcia formal, que únicament l’executen. Segur que la reunió d’aquests dies a Davos serà font d’inspiració per als seus encarregats a cada estat.

El capitalisme està en crisi, una crisi profunda, sistèmica, estructural. És la crisi d’un mode de producció, el capitalista, no d’una forma concreta de capitalisme, el capitalisme neoliberal; és crisi de tot el sistema, no d’una part, no crisi “financera”. Es tracta d’una crisi que confirma la justesa de l’economia política marxista: la tendència al decreixement de la taxa de benefici com a conseqüència del creixement imparable de la composició orgànica del capital. En altres paraules, que cada vegada cal invertir més per guanyar el mateix, atès que el treball humà, única font de creació de valor i, per tant, de plusvàlua i per tant de benefici, representa cada dia un percentatge menor del capital total.

És eixa i no altra la raó de la financiarització de l’economia, de que avui ningú sàpiga quantes vegades més gran és l’economia de paper (futurs, derivats, …) que l’economia real: 20, 30, 60 vegades. Que la crisi vinga del món de les finances, no significa que siga una crisi financera, és que el capitalisme actual, el realment existent, el capitalisme possible, és un capitalisme financiaritzat, el model monstruós d’un mode de producció que ha esgotat el seu cicle històric i del que no cap esperar més que parasitisme i corrupció.

Pot ser el capitalisme puga trobar una via d’eixida. És fals el que pregona el marxisme vulgar, reformista, que el capitalisme caurà per les seues pròpies contradiccions. No, cap mode de producció basat en l’explotació cau si no hi ha una força que el fa caure, en aquest cas, la classe obrera al front de tot el poble.

Mentres açò no es produïsca, el capitalisme continuarà existint, a condició d’explotar cada vegada més. Però per a poder subsistir està obligat a desenvolupar tres línies simultànies d’actuació, imprescindibles per a superar la seua crisi, però que preparen el camí a altra encara més greu. Una és la des-valorització de la força de treball, és a dir, treballar més i guanyar menys. L’altra és buscar nous àmbits de negoci, noves formes de valoritzar el capital; d’ací ve la mercantilització dels serveis públics. La tercera la comprovem avui a Mali i també a Síria, al Congo , i a tants llocs, com fa poc a Líbia, Costa d’Ívori, etc.: el saqueig de les riqueses de la perifèria, comparable a l’esclavatge, que va produir l’acumulació originària de capital en l’origen del capitalisme.

Doncs bé, el que pretenc amb aquesta intervenció es mostrar com la LOMQE i la FP dual continuen i aprofundeixen polítiques anteriors, que són universals perquè venen dels centres neuràlgics del capitalisme (BM, FMI, UE, BCE, OCDE) per aconseguir les dues primeres de les tres línies d’actuació per recomposar la taxa de benefici: la des-valorització de la força de treball i la mercantilització de tot allò públic que puga donar beneficis, com ara l’ensenyament. I a més a més, perquè l’ensenyament té també una component ideològica, l’objectiu d’adoctrinar en els dogmes del sistema, d’eliminar l’esperit crític de les futures generacions i afavorir el consens social. Tot açò, és clar, en detriment de la classe contrària, la classe obrera i la resta del poble.

La primera qüestió que vull remarcar és la continuïtat d’aquesta política respecte de les anteriors. La LODE de 1985, promulgada per un govern del PSOE amb majoria absoluta (203 diputats), que obria una porta que el temps i l’acció dels governs ha fet cada vegada més gran: la privatització de l’ensenyament per la via dels concerts educatius.

La nau porta un rumb que no depèn de l’interí manat que està al timó, del personal polític que gestione el sistema i les seues necessitats objectives; l’únic que aquest pot variar és el ritme. Cal no albergar, doncs, esperances en canvis de govern, en processos electorals; menys encara en canvis de persones: si demà Wert dimiteix o és cessat, la línia que marquen la LOMQE, la FP dual i l’EU 2015 es mantindrà.

Un exemple és la Constitució Europea. En teoria no ha prosperat, derrotada pels pobles (no així per l’espanyol), però transformada en Tractat de la Unió i Tractat de Funcionament de la Unió. Així ha passat amb l’article que parlava dels serveis públics, denominats SEIG.

Article III-166.2 de la Constitució Europea (ara 106 del TFU)*

Las empresas encargadas de la gestión de los servicios de interés económico general o que tengan el caràcter de monopolio fiscal estarán sujetas a las disposiciones de la Constitución**, en particular a las normas sobre la competencia, en la medida en que la aplicación de dichas disposiciones no impida, de hecho o de derecho, el cumplimiento de la misión específica a ellas confiada. El desarrollo del comercio no deberá verse afectado de forma contraria al interés de la Unión.

* La Constitució Europea s’ha transformat en Tractat de la Unió (Tractat de Lisboa) i Tractat de Funcionament de la Unió (TFU).

** Al TFU diu “… de los Tratados

En l’ensenyament no universitari ara ens trobem amb dues normes que produiran un efecte molt negatiu sobre els nostres drets. Una és coneguda i encara s’està tramitant, la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). L’altra està aprovada i és molt poc coneguda, quan no tergiversada en el seu significat: la FP dual. A resumir el seu contingut i argumentar la crítica radical d’ambdues dedicaré la resta de la intervenció.

Començaré per la FP dual, ja en vigor, aprovada pel Reial Decret1529/2012, de 8 de novembre. Aquest RD dóna compliment a una de les noves pretensions de la patronal en relació amb la reforma laboral: poder contractar joves en condicions diferents i inferiors a les del conveni, amb menys drets i menor salari, per rebaixar el preu de la força de treball. Recentment han plantejat un nou tipus de contracte per a joves, als que se’ls pagaria al voltant del SMI, diu la CEOE. Amb eixe contracte i les facilitats per als EROs, s’anirà a una rotació de la plantilla, substituint el personal subjecte a conveni per un personal molt més barat i flexible. Una cosa així com la de les plantilles de Renault a Valladolid i Palència, on s’ha fet un ERO a 800 treballadors i s’han incorporat poc més de 1000, però que cobraran un 28% menys. Eixa és la “competitivitat” de què parlen els portantveus del sistema, gràcies a la qual atrauen inversions estrangeres, que per la mateixa raó se’n aniran on es millore l’oferta.

L’altra pretensió és que els jutges no intervinguen en la tramitació dels EROs, de forma que tinguen vigència sense possibilitat de recurs, incomplint la seua pròpia legalitat burgesa, el dret a la tutela judicial efectiva.

L’esmentat Reial Decret tracta la FP dual i els anomenat contractes per a la formació i l’aprenentatge, un nou tipus de contractes precaris que des d’agost de 2011 substitueixen els antics contractes de formació però en condicions més avantatjoses per a les empreses.

S’estableixen cinc modalitats de FP dual, que van des d’una basada en el centre formatiu alternada amb activitat laboral a la de tipus e) Formació exclusiva en l’empresa. És un sistema alternatiu al contracte per a la formació i l’aprenentatge. Podran participar els centres que establisquen convenis amb empreses del sector. L’article 30 diu que hi haurà un mínim del 33% de les hores de la formació que s’impartirà a l’empresa, pels seus formadors, tot i que l’avaluació de l’alumnat serà responsabilitat del centre d’adscripció.

Els alumnes podran estar becats per les empreses, institucions, fundacions, etc, mentre els alumnes “normals” hauran de pagar taxes, com ja passa a Catalunya (360€ per un Cicle Superior) i a Madrid (200€), model que s’estendrà a la resta de territoris i d’ensenyaments postobligatoris, com ja ha passat a la Universitat. Cal recordar que en l’apartat 2.6. Sistema Educativo del Programa Nacional de Reformas parla del “acercamiento de los precios públicos al coste de los servicios”. I a la Actualización del Programa de estabilidad 2012-2015 es planteja “aproximar los precios públicos de los servicios académicos a su coste, lo que implicaría introducir recargos en tasas y matrícula”.

Que guanyen les empreses amb la FP dual?

• Formar personal per a elles mateixes, per al seu sistema de treball, les seues normes. Això és bo per a elles, però negatiu per a l’alumnat, que no té una formació global sinó pròpia d’una empresa, quan el mercat laboral i més per joves està i estarà precaritzat.

• Tindre personal treballant gratis. Es pot dir que això és una suposició, un prejudici, però té un sòlid fonament: l’experiència de l’actual FCT, que representa sols un trimestre d’un total de dos cursos. S’han donat molts casos d’utilització de l’alumnat per a treball ordinari, fins i tot per a la substitució de baixes. Si ara s’amplien les hores, fins arribar al 100%, s’obre una porta per a la utilització de l’alumnat com a mà d’obra pràcticament gratuïta; fins i tot poden donar-li una beca. Eixos alumnes difícilment protestaran, perquè tindran el cimbell d’una possible contractació si “es comporten bé”.

La conseqüència de tot plegat seria un avanç en la privatització d’una part de l’ensenyament, ara cap a les empreses directament.

Què perden els centres?

• Alumnat —> grups —> hores —> professorat

Una part de l’alumnat anirà als cursos a les empreses. En un moment, ademés, de baixada de la població en edat d’estudiar (emigració i retorn d’immigrants), si en algun moment baixa l’atur i augmenten les taxes a la pública, es produirà una pèrdua d’alumnat molt considerable als centres educatius.

• Hores —> professorat en els grups compartits entre IES i empresa

Si es generalitza que un 33% de les hores (o més, fins al 100%) s’imparteixen a les empreses, les hores de professorat baixaran en la mateixa proporció. La FP dual acabarà sent, també, una retallada més, una externalització d’un servei públic. El professorat de Famílies Professionals té amb açò un nou motiu de preocupació.

La FP dual, els motius de la qual, els reals, no la propaganda demagògica del govern, són els citats, es ven posant com a model el país on més implantat està: Alemanya, el model per excel·lència. Però això és molt discutible. En primer lloc el sistema productiu alemany no és com l’espanyol; ací no hi ha tantes grans empreses que puguen impartir FP, a no ser que s’estiga pensant en altra cosa, en mà d’obra pràcticament gratuïta.

Per altra part, el model alemany no és un model a copiar. Amb prop de 8 milions de minijobs i més de 4 milions de persones en el programa Hartz IV, implementats, per cert, per un govern socialdemòcrata, el del canceller Gerhard Schröder, i continuats després per la Großkoalition i més tard per l’actual d’Angela Merkel (coalició CDU/CSU i liberals). Són milions de persones en la pobresa en un país ric; sense els minijobs l’atur segurament no seria inferior a l’espanyol i ha sorgit la preocupació pel futur: amb els minijobs, que no sols són per a joves, es formarà una massa de futurs pensionistes la pensió dels quals no superarà els 150€; això a tota una potència econòmica.

Si el sistema social no és precisament modèlic, el sistema educatiu en senzillament repugnant. Basat en la separació prematura, als 10 anys aproximadament, en funció dels resultats d’unes proves, en itineraris sense marxa arrere (Gymnaseum, Realschule, Hauptschule), el sistema educatiu alemany consagra la divisió social i segrega l’alumnat pràcticament des de la infantesa. Eixe model, injust i ineficaç, que ademés produeix resultats acadèmics mediocres, no pot ser el nostre.

La LOMQE és en aquests moments l’element central de la política educativa del govern. Es promulga en un context de retallades encetades, al País Valencià, fa tres anys, amb l’eliminació dels desdoblaments a la FP, continuada amb la reducció del pressupost d’Educació i dels centres1 i més tard amb les quatre mesures del R.D. 14/2012 d’abril del any passat:

– Augment de les hores lectives mínimes a 25 a Primària i 20 a Secundària.

– Augment de ràtio en un 20% (25, 36, 42; +10%, si s’escau).

– No cobriment de baixes en els primers 10 dies lectius (dues setmanes).

– Ajornament dels nous Cicles Formatius de 2000 hores.

Això ja s’està aplicant amb les conseqüències conegudes, la primera de les quals són els milers d’interins que s’han quedat sense feina; la tardança en les substitucions, fins i tot les previsibles i l’aparició de nombrosos grups massificats. La conseqüència és un deteriorament de la qualitat de l’ensenyament, malgrat el discurs oficial de que es pot fer més amb menys i que la qualitat no depèn de la ràtio.

Una cinquena mesura del RD 14/2012 és la possibilitat de que un IES oferte una única modalitat de Batxillerat, possibilitat a la que em referiré específicament, perquè és una amenaça que es concreta amb la LOMQE. L’objectiu del RD és complir el compromís de govern amb la UE de rebaixar un 1% del PIB la despesa educativa, la qual cosa suposa una retallada que pot superar els 11.000 milions d’€ (uns 10.700 si no baixara el PIB), raó per la qual les retallades van a continuar perquè no s’ha assolit ni mot menys eixa quantitat. En la meua opinió, eixa retallada permanent en els propers cursos no requerirà de noves normes legals, que tampoc són descartables totalment, sinó de la reducció dels pressupostos dels centres, beques, etc, i, sobre tot, de l’eliminació de línies senceres a Primària i Batxillerat per aplicació de les noves ratios, cosa que en aquest curs sols han començat a fer, i per la tranferència de part de la FP a les empreses.

REDUCCIÓ DE LA DESPESA EDUCATIVA2

Any 2011 2012 2013 2014,0
  1.063.355,0 1.049.531,4 1.035.887,5 1046246,4
         
4,90% 52.104,4 51.427,0 50.758,5 51.266,1
3,90% 41.470,8 40.931,7 40.399,6 40.803,6
         
Diferència: 11.300,8 milions d’€ (+ ∆ IPC)  

 

El proper curs veurem com les noves ratios, que en aquest s’han utilitzat sols en el procés d’admissió d’alumnat, la qual cosa ha permés eliminar algun grup, s’plicarà a la mateixa planificació del curs i per eixe costat si vindrà una reducció major de grups i, en conseqüència augment de les ratios i pèrdua de professorat. Al proper curs veurem les conseqüències de la possibilitat d’ofertar sols una modalitat de Batxillerat.

Una retallada anterior va ser la fixació de la taxa de reposició en el 10%, és a dir, que no es poden cobrir el 90% de les vacants que es produeixen per jubilacions o altres raons. Per eixa raó portem dues convocatòries sense quasi oferta de places. Amb açò, més les dificultats per a la jubilació, en poc temps augmentarà l’edat mitjana de la plantilla i els joves apenes tindran opció d’accedir-hi.

En aquests dies ha aparegut la proposta d’arranjament escolar, en que la Conselleria ha plantejat l’objectiu d’acostar la ràtio al nou màxim legal i retallades també en l’escola rural. La conseqüència serà la reducció del sistema públic, la massificació i la pèrdua de llocs de treball.

(Veure full de càlcul. Simulació retallada Batx i Primària)

Al full apareix una simulació per a una ciutat una mica menor que Castelló, amb 24 escoles. Es pot veure que, tot i no partir de ràtios baixes, augmentant la ràtio mitjana i sense arribar al màxim de 30, es podrien suprimir abundants línies senceres i encara hi hauria oficialment vacants. La pèrdua és major, lògicament, si l’arranjament es fa per localitats i no per zones. En qualsevol casos augmenta la ràtio i es perden llocs de treball.

 

La LOMQE, les retallades i la privatització

Totes les mesures apunten cap a la privatització. Estan els CIS, ara es planteja la zona única d’escolarització i la FP en les empreses. La LOMQE se suma a la tendència i fomenta la privatització, que com hem vist no és cosa nova.

Ho fa de diverses formes. La idea és la subsidiarietat de l’ensenyament públic respecte del privat: el públic ha d’estar on no arribe el privat, que esdevé així l’eix del sistema. El millor exemple són els CIS.

La LOMQE pretén, entre altres coses, acabar de mercantilitzar l’educació no universitària, per a que esdevinga un negoci més per al capital, cada vegada més incapaç de valoritzar-se en la producció directa, i també posar el sistema educatiu al servei immediat de les empreses. El model resultant seria molt semblant a l’estadounidenc, un sistema fracassat en l’aspecte educatiu però funcional per al model social al que serveix. Els quadres que necessita el sistema es formaran en centres privats, mentre els públics esdevindran una mena de servei social al que es formarà una mà d’obra barata i dòcil pel seu adoctrinament. La “iniciativa emprenedora” i el culte a l’empresariat és la seua ideologia de fons, que recorre tot el currículum; les tres is del model educatiu de Berlusconi: “Inglese, Informatica, Impresa”.

Seguint eixes idees i les orientacions dels organismes capitalistes internacionals, especialment l’OCDE, el projecte estableix una dicotomia entre matèries instrumentals i no instrumentals, que perden hores en benefici d’aquelles. El propòsit és crear una massa laboral de baixa qualificació i una elit minoritària, els futurs quadres que el sistema necessita, que ja es forma als centres privats.

El que fa el projecte de llei és modificar determinats articles de la actual LOE, través d’una sèrie de 55 esmenes als 157 articles de la llei i altres a les seues disposicions. En realitat la major part de la LOE queda com estava; hi ha, doncs, un alt grau de continuitat. No és que la LOE fora bona per a l’ensenyament públic; els aspectes negatius, sobre tot pel que fa a la privatizació, que ja es criticaven aleshores s’han fet realitat, per exemple els concerts de nivells no obligatoris. El que passa és que la LOMQE supera a la LOE i empitjora encara més algunes coses.

Sense entrar en molts detalls, alguns dels elements més negatius són els següents:

● Augment de la privatització, a partir del principi de subsidiarietat: l’ensenyament públic ha d’estar on no arribe el privat. La LOMQE amplia els concerts al període de 4 a 6 anys i converteix en ordinaris els concerts a Cicles Formatius. També legalitza els concerts amb centres que segreguen l’alumnat per sexe.

● Es torna a la FP com a eixida de segona categoria. Es còpia, encara que no tan prematurament, el model educatiu alemany, tan mediocre en resultats i tan qüestionable socialment.

● Es classificarà als centres i es farà públic, a partir d’unes proves que faran personal de fora del centre. La supressió de l’art. 140.2 de la LOE, que impedeix classificar els centres pels resultats de l’avaluació del sistema, permetrà establir el rànking de centres, la qual cosa crearà centres de diverses categories i els obligarà a competir entre ells, no sols entre la pública i la privada, sinó també entre els mateixos centres públics per la captació de “clients”, però ademés bons clients, perquè els ingresos dependran dels resultats i amb millor alumnat, millors resultats.

● L’ensenyament se supeditarà a les empreses, que passen a formar part del sistema educatiu, segons el nou article 2.bis; l’alumnat es formarà per a elles. Ací entra també la FP dual, regulada fa poc i que, pel que ara mateix se sap d’ella, tendirà a convertir l’alumnat en mà d’obra barata o gratuïta3.

● El funcionament dels centres es fa encara menys democràtic, seguint la línia encetada l’any 1994 amb la coneguda com a llei Pertierra. El resum podria ser “Tot el poder per al director”. Els directors, elegits per l’Administració entre qualsevol membre del cos, ja sense prioritat per al professorat del centre. El director (a la llei es parla així del càrrec sempre en masculí) intervenen en la selecció del professorat i acumulen atribucions que abans eren del Consell Escolar. Els centres tindran un funcionament propi de les empreses, de fet s’apunta cap als centres públics de gestió privada també a l’ensenyament i els centres “patrocinats” per empreses (Coca Cola patrocina este Instituto).

● Reforça les retallades, com ara la desaparició de modalitats de Batxillerat a molts centres. El nou article 121.7 de la LOMQE parla de l’especialització dels centres públics (els privats segur que ho tenen tot) en alguna modalitat de Batxillerat, per a que les administracions “puedan programar una oferta educativa ajustada a sus necesidades”. Tot això després de que el RD 14/2012 eliminara l’obligatorietat d’ofertar al menys dues modalitats de Batxillerat4. Les administracions tindran molt fàcil, amb l’ajuda de les noves ràtios (42 alumnes per grup, mes el 10% en cas de necessitat d’escolarització) eliminar línies senceres i portar l’alumnat de l’especialitat a un altre centre amb grups massificats.

(Veure full de càlcul. Simulació retallada Batx i Primària)

● També la FP dual pot fer perdre llocs de treball de professorat, pel fet que el 33% de les hores, com a mínim, seran impartides a les empreses per personal d’aquestes.

● Es fomenta l’adoctrinament dogmàtic de tot l’alumnat en “l’emprenedurisme” i l’apologia dels empresaris, que esdevé la nova religió laïca. La “Formación del Espíritu Nacional” de quan els més veterans erem xiquets s’ha transformat ara en la “Formación del Espíritu Empresarial”. Altre aspecte ideològic és el paper reforçat de la religió en el projecte de llei.

Cal criticar sense concessions la ideologia de “l’emprenedurisme” que es converteix en el currículum ocult de la LOMQE, que recorre transversalment tots els continguts, amb l’objectiu de crear entre l’alumnat la falsa consciència de que són empresaris en potència i entrebancar l’adquisició de consciència de classe. Es tracta de preparar joves que vulguen ser “emprenedors” i formar una “start up” que practique la màxima d’aquesta modalitat empresarial tan postmoderna: “Contrata despacio y despide deprisa”. Però com és més probable que qui estudia FP siga més bé acomiadat que no pas acomiadador, es tracta d’adoctrinar-lo per a patir sense rebel·lar-se l’explotació que li espera en el món real, tan diferent de la delirant utopia enprenedurista.

● Desregula les condicions laborals dels treballadors de l’ensenyament, com a conseqüència dels apartats anteriors. Es produiran molts casos d’interins sense feina, definitius desplaçats, canvis d’especialitat o haver de donar classes de diverses especialitats. Sense oblidar la intenció de privatitzar un dels sectors més atractius per al capital del actual sistema públic: les Escoles d’Idiomes, amb la necessitat de recolocar en els IES al seu personal. La LOMQE preveu fins i tot indemnitzacions en un panorama que cada vegada recorda més els ERO (Expedients de regulació d’Ocupació) de l’empresa privada i és que estem en una veritable reconversió de l’educació.

● Deixe per al final els aspectes més nous de la LOMQE, els únics veritablement diferents respecte de la LOE: la introducció dels itineraris i la conseqüent segregació de l’alumnat en vies que condueixen a finals diferents i la introducció de tres avaluacions externes en diferents moments.

Itin. A: cap al Batxillerat Itin. B: cap a la FP de GM Itin. C: FP Bàsica

Els itineraris A i B tindran proves finals, diferents per a A i B, que s’hauran d’aprovar per a l’obtenció del titol de Secundària. L’itinerari C no dóna accés al títol i sols permet el pas als CFGM per prova d’accés.

Sols obtindrà el titol de Secundària qui aprove la corresponent avaluació final. L’avaluació es farà al centre però per personal extern, la qual cosa obre altra via a la privatització. Eixes proves faran que el procés educatiu se centre en com superar les proves i no en l’aprenentatge; l’exemple seria el que ja passa a 2n de Batxillerat amb les PAU, o les autoescoles, que més que conduir ensenyen a aprovar l’examen. A més a més auposaran un altra privatització, amb la concessió de les proves a una empresa.

Els itineraris diferencien l’alumnat en funció dels resultats acadèmics, quelcom semblant al que passa a Alemanya, encara que no tan prematurament. Però tots sabem que en realitat es tracta d’una segregació de classe, perquè no tot l’alumnat disposa de les mateixes condicions, ni l’alumnat ni els centres. Es pretén una desqualificació general junt a una superqualificació minoritària.

La situació és greu i hem de ser conscients que no hi ha salvació individual per als trebalaldors i treballadores de l’ensenyament, de persona, de Departament, de centre o d’especialitat. Per molt que una especialitat guanye hores en tal o qual curs, en un context de retallada continua (no hem arribat al 50% de la ja compromesa amb la Unió Europea, rebaixar un 1% del PIB la despesa educativa, que puposen les quantitats anteriorment citades; amb el més que probable “rescat” hi hauria un altre MOU -Memorandum of understanding- on es comprometrien noves retallades) totes i tots els treballadors/es de l’ensenyament anem a perdre: salari, condicions laborals i no pocs l’ocupació i no parle sols de personal interí. Buscar l’eixida individual, el “sálvese quien pueda”, que sempre és insolidari, ara és també inútil.

Eixe és el projecte del Ministeri, que és el del capital, però no està escrit que es puga complir, també dependrà de nosaltres, de tots els sectors afectats -treballars i treballadores, estudiantat, pares i mares-, de la nostra capacitat d’oposició, que hem demostrat en temes de molta menor importància, en retallades anteriors menys significatives que una llei orgànica. Caldrà reaccionar, com ja s’està fent en altres llocs, com ara la Sanitat de Madrid, que està en el punt en que ens podem trobar nosaltres en un o dos anys si tots auquests projectes van endavant. Caldrà estudiar la llei, debatre-la, pronunciar-se i combatre-la als centres i al carrer.

És per això que el PCPE i els CJC saludem les accions que servisquen per informar i mobilitzar contra aquestes lleis i cridem a participar en elles. En concret l’ assemblea intercentres de treballadors de l’ensenyament demà a les 18 hores, a l’IES El Caminàs, per debatre la situació i començar a plantejar mobilitzacions. I també la huelga d’estudiants i la manifestación convocada per al 6 de febrer per la Coordinadora Interinstituts de Castelló, dins de les mobilitzacions estatals d’eixos dies. Cridem a recolzar-i anar creant la unitat de tots els sectors implicats per a actuar de la forma més unitària possible. El profesorat i els pares poden fer molt per recolzar la mobilització dels estudiants, en el camí a una gran mobilització conjunta contra la política educativa que puga obtenir èxits.

L’objectiu immediat no potser un altre que obtenir la retirada immediata de la LOMQE i la FP dual, unes normes que, per la seua naturalesa, no admeten esmena. Eixe és un objectiu immediat, però caldrà també passar a l’ofensiva i no sols defensar-se de les retallades i de lleis com ara la LOMQE, caldrà passar a ser nosaltres qui plantgem les nostres reivindicacions i un model educatiu alternatiu a l’actual. Una primera reivindicació podria ser l’eliminació dels concerts educatius, perquè volem una educació pública, laïca, científica i de qualitat per a totes i tots.

La situació és greu i és necessària la unitat d’acció, per damunt de sectors, de sigles sindicals o qualsevol altra circumstància, a l’ensenyament i a tots els sectors.

Malgrat les dificultats actuals, estem convençuts que és possible lluitar i obtenir victòries. I també és posible i necessari que la classe que tot ho produeix amb el seu treball, la classe obrera, puga arribar al poder i construir un món millor per a la majoria, el socialisme.

ANEXO: Anàlisi de la LOMQE.
http://estudiantesenmovimiento.org/wp-content/uploads/2013/01/An%C3%A1lisis-LOMCE1.pdf

1L’any 2013 el pressupost per a Educació es redueix un 9,6% respecte al del 2012, ja molt retallat
2El quadre parteix d’una reducció del PIB del 1,3% per a 2012 i 2013 i un augment del 1% per a 2014
3En aquell moment la informació sobre la FP dual era escassa; ara, amb més informació, es confirmen els presagis. La FP dual ve regulada pel RD 1529/2012 i apareix al BOE del 9 de novembre de 2012
4Mitjançant la derogació dels apartats 3 i 4 de l’article 13 del RD 13/2010, sobre requisits mínims dels centres
 
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s